Inútils
LES EMPREMTES AL PAISATGE. ALTA MUNTANYA 3
Va ser el 2009 quan vaig descobrir realment l’alta muntanya en guanyar una beca a la creació promoguda pel Centre d’Art i Natura de Ferrera, al Pallars Sobirà, un projecte artístic que consistia en una recerca sobre les centrals hidroelèctriques que al llarg d’un segle es van anar construint als Pirineus. La proposta finalment es va concretar en la realització d’un documentari de creació, on a través de la veu d’alguns testimonis que d’una manera o altre van viure el període de construcció de les hidroelèctriques, a través dels seus records i la seva historia, es tornaven a fer presents sobre els paisatges que en una altra època havien habitat, uns paisatges on encara es mantenien algunes de les seves empremtes.
Quan em vaig presentar a la convocatòria del centre d’art poca cosa sabia del Pallars. Els Pirineus són plens de llegendes, rondalles, llocs màgics i referents paisatgístics que van ajudar a forjar l’imaginari històric i emocional del país, un imaginari que malauradament va deixar massa de banda les comarques del sud del Principat. De les Falles als Menairons vaig cercar diversos elements amb els que treballar, però les fotografies d’uns magatzems abandonats de feia temps en plena muntanya em van cridar l’atenció, aquelles ruïnes industrials semblava que no fossin al lloc que els corresponia, no hauria de ser més amable el paisatge pallarès?
Les centrals hidroelèctriques van tenir un pes importantíssim en el desenvolupament econòmic de la comarca, van ser el primer pas cap a un sistema econòmic d’explotació del territori, que en certa manera encara perviu en les centrals en actiu o el turisme de neu i d’aventura que segueix fent ús dels recursos naturals per a desenvolupar-se. Però la història de la construcció d’aquestes centrals i de les persones que hi van treballar és encara desconeguda. Fins ben entrat el darrer terç del segle XX, mentre els habitants del Pallars i altres comarques de muntanya anaven abandonant les seves valls, milers de treballadors vinguts d’arreu s’hi instal·laren per períodes més o menys llargs. Tot i així al cap dels anys, el seu pas per aquests paisatges, el record del que va ser la seva vida als Pirineus gairebé ha desaparegut.
La proposta, titulada Empremtes (https://vimeo.com/88641429), va acabar sent un recorregut visual pels paisatges de la Vall de Cardós i en concret de la muntanya de Tavascan, on es troba la central hidroelèctrica del mateix nom. Imatges de pobles, natura i ruïnes de l’època de les grans obres d’enginyeria junt a fotografies i altres documents d’arxiu acompanyen la narració sonora, formada per les veus de diferents persones que d’una manera o altre van estar relacionades amb la central i aquella època. D’aquesta manera els testimonis de la construcció de la hidroelèctrica tornen als llocs on havien viscut, deixant-hi novament la seva empremta. Treballadors arribats d’Andalusia, Astúries o el nord d’Àfrica trasplantats als Pirineus i dedicats durant anys a dinamitar i foradar muntanyes, construir túnels i vies, moure terres i molt més.
Acostumats a treballar en condicions duríssimes, sovint sota zero, moltes vegades arriscant la vida, recorden com va ser la seva arribada a l’Alta Muntanya, la vida als campaments, l’amistat, la feina. Sentim les reflexions de pagesos i pastors del Pallars, que de cop i volta van veure les seves valls canviar d’aspecte, omplint-se d’homes durs que durant la setmana vivien en barracons apartats però que els diumenges baixaven a fer i donar vida als pobles gairebé abandonats. Van aparèixer els primers bars, botigues i quarters de la guàrdia Civil, també les borratxeres i agressions. El món rural va acollir al llarg d’uns anys aspectes i formes més típiques d’àrees urbanes industrials “Això semblava l’Oest”, és una frase que es repeteix sovint. “Tanta gent i ara un altre cop tot això està buit, no hi queda ningú”, sentencia un dels testimonis. De la mateixa manera que havien arribat, de cop i volta, els treballadors van marxar, deixant buits els barracons de la muntanya i els bars de la vall. Ara les centrals encara hi són, però les controlen de la ciutat estant. A la Vall de Cardós només s’hi amaguen les cicatrius del pas d’aquells homes.
UN CENTRE HISTÒRIC INVISIBLE 2.
En el primer article que vaig escriure per aquesta sèrie parlava d’espais amagats, llocs abandonat en mig de la natura, edificis fantasma que havien perdut l’ús original i ningú els n’havia trobat cap altre, majoritàriament ruïnes industrials en espais rurals. Parlava de llocs que et trobes o bé per sorpresa o bé per referències, que et porten a cercar-los expressament. Pensant en el nou article em vaig adonar que jo visc i viure vol dir passar-hi la major part del meu temps, el privat i el que comparteixo, en un lloc amb moltes d’aquestes característiques i, no es tracta d’un edifici sinó de tot un barri.
És curiós observar les relacions que molts vallencs han establert amb el Barri Antic de la ciutat, exclòs dels seus espais comuns, deixant de banda les polítiques poc encertades, per dir-ho d’alguna manera, dutes a terme fins ara, per les administracions de torn, mentre l’estima que en altres poblacions els ciutadans senten pel seu centre històric es ben visible, a Valls és gairebé nul·la.
Evidentment el centre és present en el dia a dia vallenc, per les seves dimensions, mancances i problemes, però al mateix temps absent de la mirada de molts . Un lloc que ha anat perdent població, usos i experiències. Em pregunto sovint si el Valls històric és una mena de Detroit rural? Amb les fabriques abandonades dels ravals, edificis buits de veïns, comerços tancats on s’hi acumula la brossa i carrers carregats de silencis. Com passa a la ciutat americana però, sobre el Barri Antic també s’hi pot exercir una mirada poètica cap allò abandonat, una mena d’amor pel resultat del desastre.
Desconec si Detroit compta amb una ciutadania activa com la que tenim al Barri Antic, on darrerament he pogut descobrir com diverses rutes han permès que els carrers s’omplissin de passejants, portats per unes o altres raons a transitar per llocs que potser desconeixien. Dos exemples, el Correbars, iniciativa popular duta a terme durant la Festa Major de Sant Joan, que de forma involuntària convida a trepitjar per primer cop racons perduts del centre a molts joves i l’altra, una ruta pensada amb aquest objectiu, obligar als reticents a transitar per l’interior del barri, més enllà de la frontera invisible que separa el segur del desconegut, com va ser la que va tenir lloc durant la inauguració de Florits. Art al Barri, la primera mostra d’intervencions artístiques que s’hi ha fet ( Florits, com a adjectiu referent a floridura, capa fúngica que provoca la descomposició de certs elements).
Iniciatives ciutadanes que ajuden a difondre una imatge positiva del Barri Antic al mateix temps que contribueixen a augmentar l’autoestima dels seus veïns, propostes modestes molt allunyades dels grans projectes arquitectònics pensats pels polítics, distants sovint de les necessitats reals del barri, però aquestes sí, amb resultats tangibles.
Quan em van demanar d’escriure sobre la feina que he anat fent els últims anys, documentals que mostren a través d’experiències arreu del país, la relació de les persones amb el seu territori, vaig pensar que no calia, seria repetir-me en els arguments sobre els quals havia construït aquestes peces, el paisatge com a construcció cultural o el dret dels habitants a participar de la gestió dels llocs on han escollit viure. Realitats diverses, amb formes de posicionar-se i conclusions diferents. L’alta muntanya deshabitada, l’invisible Delta del Llobregat, el Priorat orgullós o una Terra Alta temptant la forma de presentar-se al món.
Necessitava trobar un tema, alguna cosa sorgida de l’experiència anterior, que em servís per encetar una nova manera d’acostar-me al territori. I vaig trobar-ho en un element que no ha sigut massa protagonista en el que he fet fins ara, sinó més aviat una insinuació, els espais que han deixat de ser útils, llocs que han perdut la seva oportunitat, en concret els espais industrials abandonats en zones considerades rurals, mines, fàbriques, granges. Llocs ara inútils, edificis buits que es van repetint, mica en mica al llarg de la geografia, esquitxant-la amb les seves taulades caigudes, finestres trencades i rajoles arrancades. Alguns s’han salvat abans d’arribar a aquesta situació tràgica, s’han trobat noves formes d’explotar-los, normalment sense establir cap mena de diàleg amb el seu passat, com per voler oblidar-lo. Allunyats de l’àmbit original de la producció s’han convertit en espais destinats al lleure. Però la majoria no han trobat la forma de renéixer.
En zones urbanes, als polígons que encerclen les ciutats, ja se’ls ha trobat nous usos, de la producció han passat al consum presentat com a lleure, clubs de pàdel, woks, sales de festa substitueixen fabriques i magatzems. Llocs viscuts per treballadors que en el seu temps lliure ocupen els espais que fins no fa gaire ocupaven altres treballadors, amb altres cares i indumentàries, però també amb uns drets laborals cada cop més insòlits.
Penso que podria ser interessant, a través d’aquest mitjà que és La Conca 5.1, començar un nou projecte, una mirada cap aquestes construccions, abandonades i segurament irrecuperables, d’aspecte fràgil i poc segur. Tot i que no fa pas tant, eren encara espais de vida. Construir un arxiu visual on recollir paisatges industrials condemnats a desaparèixer, recopilar sensacions al voltant d’aquests llocs no útils ara que encara existeixen. Trobar els edificis, alguns ja sé on són, passejar-hi la mirada com si es tractés d’unes ruïnes més nobles. Pensar en les persones que les varen habitar i de les que encara queden empremtes visibles. Què va passar amb el resultat del seu esforç? I amb elles?
De llocs fantasma n’hi ha molts d’escampats pel país, polígons ara buits o que mai es van acabar, construïts sobre terrenys agrícoles requalificats, barris residencials sense residents, andanes sense viatgers… però el que tractaré aquí són els edificis més discrets, rurals i industrials a la vegada, els que passen desapercebuts i has d’anar a buscar expressament. Possiblement aquells llocs que mai tornaran a renéixer.
– See more at: http://www.laconca51.cat/inutils/#sthash.n1oJxtm3.dpuf